Frustració en la infància

Una emoció necessària per créixer i aprendre a esperar

Vivim en un món on la frustració no té gaire bona fama. Ho volem tot fàcil i al moment. Ho vols? Dos clics, i demà ja t’arriba a casa. Davant qualsevol malestar, tendim a evitar-lo —i sovint fem el mateix amb els nostres fills. No volem que pateixin, i si són petits encara menys.

És comprensible: a curt termini ens estalviem plors, disgustos o moments incòmodes (no sempre tenim energia ni temps per gestionar-los). Però, des de la mirada del desenvolupament psicològic, protegir-los constantment de la frustració pot tenir efectes negatius.

Per què la frustració és necessària?

Sentir una frustració moderada ajuda a desenvolupar aspectes emocionals i cognitius essencials. Vegem-ho amb un exemple.

Quan un nadó té gana, plora per comunicar la seva necessitat i expressar el malestar que sent. En aquell moment, també experimenta l’absència de la mare i del pit, i això el porta a començar a construir, dins seu, la imatge del que desitja. Si, en canvi, sempre se’l satisfà de manera immediata, no té oportunitat d’imaginar, recordar ni esperar. Queda atrapat en la immediatesa, sense espai per a la representació ni el pensament.

Per tant, és a través de la frustració moderada que el nadó inicia la seva capacitat de representar, el primer pas per desenvolupar la capacitat de pensar.

I com a adults, què podem fer?

La clau no és eliminar ràpidament la frustració, sinó acompanyar-la.
Podem posar-hi paraules que ajudin a donar sentit al que senten: “Entenc que estàs enfadat perquè vols això ara”, “Sé que és difícil esperar, però arribarà d’aquí una estoneta”.

Aquestes petites accions transmeten que l’adult és una figura fiable, capaç de sostenir el malestar, i que allò que es desitja pot arribar més endavant. Amb el temps, l’infant aprendrà que pot confiar i esperar sense angoixa.

Per descomptat, cal trobar un equilibri: una frustració moderada és constructiva; un excés de frustració pot generar desconfiança i angoixa.

En resum

La frustració no és enemiga del benestar infantil —ben al contrari, és una aliada del creixement. Permet iniciar processos de pensament, tolerar l’espera i gaudir de la satisfacció no immediata. Acompanyar-la amb paraules i presència és una manera de preparar els infants per a la vida, amb més paciència, autonomia i seguretat interna.

Si a casa us costa ajudar els vostres fills o filles a contenir la frustració, o observeu que els costa molt tolerar l’espera, al Centre Atia us podem acompanyar per entendre què passa i trobar-hi maneres d’ajudar-los.

Més informació