Recuperar la veu enmig del càncer

Anomenat com una cosa “dolenta”, associat al patiment i equiparat amb la mort, el càncer irromp en el dia a dia de qui el pateix, amenaçant la seva salut i la seva continuïtat vital. Però no només impacta en el pla biomèdic: també sacseja l’esfera personal, familiar i social. Aquesta malaltia és, en si mateixa, un “gran tema”: desperta inquietud col·lectiva, exigeix una inversió creixent en recerca i convoca una atenció sanitària necessàriament interdisciplinària. D’una manera o altra, tard o d’hora, tots hi quedem subjectivament implicats.

La gran prevalença del càncer ha impulsat un desenvolupament tecno-científic extraordinari, proporcionant eines a un model hospitalari encara centrat en la curació i la pal·liació. Tanmateix, aquest model continua tenint dificultats per integrar un acompanyament emocional que permeti a les persones transitar del crit i l’esquinç cap a un llenguatge articulat capaç de generar reflexió, sentit i esperança. Encara predomina la lluita contra el dolor físic, en detriment de l’escolta del dolor psíquic.

Sabem, però, que l’atenció a aquest dolor intern —a la por de la mort, a la vivència de vulnerabilitat, a la culpa o a l’experiència de pèrdua— constitueix un dels principals factors de protecció i millora de la qualitat de vida. Les significacions personals i col·lectives amb què cada subjecte relata la seva malaltia tenen un paper decisiu: poden aprofundir el patiment o, per contra, alleujar-lo i obrir possibilitats d’elaboració.

D’aquí la importància d’acompanyar la persona perquè recuperi o descobreixi una veu pròpia amb la qual sentir, pensar i dotar de sentit la seva experiència. Poder transitar de l’angoixa al dol, sostingut per una escolta psicoterapèutica, esdevé una experiència transformadora que pot oferir un alleujament real.

La feina clínica, doncs, s’orienta a oferir el temps i l’espai necessaris per a tasques fonamentals: acompanyar l’impacte de la notícia; desmuntar els pensaments que generen patiment; diferenciar el dolor físic del psíquic; abordar els dols i els límits en relació amb la feina i la família; afavorir actituds d’autocura més responsables, entre d’altres.

A través d’aquest procés personal, és possible conferir nous sentits a la malaltia, adoptar noves posicions davant d’ella i obrir camins abans impensats. Es tracta, en última instància, de reforçar allò vital per no quedar atrapat pel tanàtic, transformant una experiència devastadora en una oportunitat —sempre singular— d’elaboració i de vida.

Més informació