Depressió i gent gran
27/11/2022
La depressió és, juntament amb la demència, la malaltia mental més freqüent en la gent gran. És responsable no només d'un patiment important per al pacient i el seu entorn, sinó també d'un increment en la prevalença i la mala evolució d'altres complicacions.
Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), la vellesa és el període de la vida en què el deteriorament de les funcions mentals i físiques es fa cada cop més manifest en comparació amb períodes anteriors.
L'envelliment comporta una sèrie de modificacions que afecten els diferents sistemes corporals; pel que fa al sistema nerviós, es produeix una pèrdua de connectivitat nerviosa i una disminució de la capacitat regeneradora del teixit nerviós.
Les situacions psicosocial i biològica són els principals determinants que marquen les característiques de la gent gran. La primera ve marcada per la disminució del suport sociofamiliar, la pèrdua de l'estatus tant social com econòmic i un aïllament més gran. La situació biològica presenta com a condicionants principals les malalties físiques i els fenòmens neurodegeneratius, que poden conduir a l'aparició de quadres depressius.
Pel que fa a les causes de la depressió al col·lectiu geriàtric, convé assenyalar, d'entrada, que els factors etiopatogènics són els mateixos (neuroquímics, genètics i psicosocials) que condicionen els trastorns anímics en altres grups d'edat, encara que en aquest grup poblacional els factors precipitants de caràcter psicosocial i somàtic tenen més rellevància en comparació amb altres grups poblacionals.
En avaluar els desencadenants d'un trastorn anímic en la persona gran, destaquen el dol, seguit per la jubilació amb la pèrdua consegüent d'estatus social i econòmic, el rebuig de la família, la precarietat econòmica, l'impacte psicològic dels trastorns somàtics invalidants i les malalties que tenen altres membres de la família.
El diagnòstic de la depressió senil continua sent fonamentalment clínic. Un factor important que interfereix negativament a l'hora d'establir aquest diagnòstic és la creença molt estesa, no només a la comunitat, sinó també entre el col·lectiu sanitari, que la depressió és la conseqüència lògica de l'envelliment, creença que en absolut és recolzada per dades clíniques i epidemiològiques.
Convé destacar l'alt risc de suïcidi detectat en la gent gran amb depressió, estimat en quatre vegades més gran que en individus deprimits de menor edat.
En plantejar el tractament farmacològic de la depressió a la vellesa, convé tenir presents les següents recomanacions específiques:
- Utilitzar antidepressius sense efectes anticolinèrgics ni sedants.
- Procurar no fer servir benzodiazepines ja que aquests fàrmacs agreugen els símptomes cognitius, produeixen sedació i poden induir quadres confusionals.
- Iniciar el tractament amb la meitat de dosis que a adults.
- No oblidar la cardiotoxicitat d'alguns antidepressius.
- Avaluar possibles interaccions amb altres fàrmacs.
- Tractar el mínim temps possible, però d'acord amb els criteris de durada de tractament.