Preadolescència: una etapa de transició

La preadolescència és una etapa de transició situada entre la infància i l’adolescència, aproximadament entre els 9 i els 12 anys. És una etapa de canvis profunds en el desenvolupament emocional, cognitiu i relacional. La infància comença a transformar-se progressivament, obrint el camí cap a noves formes de pensar, sentir i relacionar-se.

Des del punt de vista biològic, és l’inici dels canvis hormonals que preparen el cos per a la pubertat. Tot i que aquests canvis no sempre són visibles externament, molts infants comencen a percebre transformacions corporals que poden generar curiositat, vergonya o confusió. Aquest despertar del cos, sol anar acompanyat d’una major consciència de la imatge corporal i d’una tendència creixent a comparar-se amb els iguals.

A nivell emocional, aquesta etapa implica una reorganització interna important. Els infants comencen a experimentar emocions més complexes i ambivalents, però encara no disposen de totes les eines necessàries per regular-les. Això pot manifestar-se en canvis d’humor, irritabilitat o una sensibilitat accentuada a la crítica. Emergeix una necessitat creixent d’autonomia, però alhora conviu amb molta demanda de comprensió i validació per part dels adults de referència. El preadolescent busca guanyar espai propi per construir-se, però alhora continua requerint límits clars i una presència adulta disponible.

En l’àmbit cognitiu, comença a consolidar-se un pensament més abstracte i crític. El preadolescent qüestiona normes, detecta incoherències i comença a posar en dubte l’autoritat. Els adults deixen de ser figures idealitzades per convertir-se en persones amb errors i contradiccions. Aquest procés, tot i poder generar desorientació o conflicte, és necessari per al desenvolupament d’un criteri propi. Al mateix temps, el joc simbòlic continua tenint un paper rellevant: a través de rols, escenaris creatius o activitats narratives, els preadolescents poden elaborar emocions i experiències, provar diferents formes de ser i entendre les perspectives dels altres, mentre desenvolupen la creativitat, la resolució de problemes i les habilitats socials.

Socialment, el grup d’iguals adquireix un paper central. Les amistats es tornen més selectives i profundes, i el sentiment de pertinença és essencial. Al mateix temps, pot augmentar la por al rebuig o a “no encaixar”, fet que fa que siguin especialment sensibles a la mirada dels altres i a la pressió social.

Des de diferents corrents de la psicologia evolutiva i psicoanalítica, la preadolescència s’entén com un moment de transformació estructural. Durant aquesta etapa, el pensament es torna més crític, la mirada sobre els adults canvia i la identitat comença a construir-se de manera activa. Un cop posat en marxa aquest procés de diferenciació i autonomia, ja no és possible tornar a la infància tal com era. Aquest camí de creixement, tot i ser necessari i enriquidor, implica també un dol: deixar enrere certs aspectes de la infància pot generar sentiments de tristesa, que formen part natural del procés de transformació.

Acompanyar aquesta etapa amb comprensió, escolta activa i límits clars contribueix a un creixement emocional saludable i a una transició més segura cap a l’adolescència.

Més informació