Acompanyar fins al final

El “ja no hi ha res a fer” simplifica una complexa realitat a la possibilitat de guarir o millorar, desemparant les persones en el seu patiment. Aquesta mirada mèdica és a més enganyosa, ja que sempre podrem acompanyar, consolar i confortar.

En aquest camp de patiment humà la psicoteràpia pot oferir tant. L'angoixa no només apareix quan la persona experimenta un dany físic o social, sinó quan alhora creu que no té recursos per enfrontar-se a aquest dany. El final de la vida és una de les fonts principals d'angoixa.

A les persones se les protegeix quan parlem obertament sobre això i no quan ho evitem. Ens traumatitza el contacte traumàtic amb la mort, no el contacte amb la mort en si mateix. El silenci i la incomprensió davant del dolor de la pèrdua són les que provoquen patiment, especialment avui dia, quan la humanització de la societat s'està substituint per una professionalització freda.

Les nostres necessitats quan afrontem el final de la vida són principalment existencials i socials, no mèdiques. Deixar-ho a les mans dels professionals com un altre problema més que resoldre és perillós i més quan la medicina actual està educada sota fantasies d'immortalitat i control omnipotent.

Enfront de la mort, necessitem processos de resignificació per combatre els sentits nocius que solem donar-li: abandó, injustícia i culpa. El desafiament és si es pot guanyar una visió serena i fins i tot agraïda pel que fa al límit de la vida. Valorar l'ensenyament que ens pot donar i que ens serveix per viure millor. Paradoxalment, la consciència de la finitud i de l'efímer de l'existència —com reflexiona Freud en el seu breu escrit 'la Transitorietat'— és precisament el que dota de valor intrínsec l'experiència vital. Reconéixer el límit biològic opera com un ancoratge en el present, resignificant el valor de la pròpia vida.

Potser es pot afirmar que, avui dia, a les tres ferides narcissistes que va descriure Freud —les que ens van ensenyar que no som el centre de l'univers, ni d'origen diferent del de la resta d'animals, ni som amos absoluts de la nostra existència psicològica— se li afegeix una quarta: fruit del retrocés que hem fet en la forma de tractar la mort, al nostre orgull li costa acceptar la incontrastable realitat de la nostra mortalitat.

Més informació